LA PELLOFA JA S'HA ACABAT

Fa dies que no picava les tecles de l’ordinador per escriure un post, i explicar coma anava la verema per aquestes terres i la veritat es que tinc motes coses per explicar i poques ganes d’escriure, però ja sabeu que jo em dec al meu públic.

Avui ha estat el meu dia de festa. Aquesta es la ultima setmana de feina, ara ja el ritme ha afluixat molt. Ja fa dies que s’ha collit tot el raïm, i estem acabant de fer el vi d’enguany i fent neteja de totes les instal·lacions. En certs aspectes estic molt descontent de com ha anat la verema aquí. No puc entendre la falta de informació a la que ens han tingut, o com 4 fucking winemakers no saben planificar una puta verema. El cas es que desde Barcelona vàrem estar enviant-nos e-mails en els quals em prometien molta més feina de la que finalment m’han donat i clar això es una putada, per que vol dir que he fet menys pasta de la que en un principi hem van prometre. Aquest inconvenient mes o menys es podia veure des de el principi de la verema, ja que ha sigut una mala temporada a NZ, però els covards no ens ho han dit res clarament i ni molt menys cara a cara, ni a mi i als altres treballador que com jo estem aquí fent temporada. Jo puc entendre que la producció del raïm depèn de molts factors  i que els responsables del celler no tenen el poder diví de controlar aquests factors, però la falta de sinceritat i transparència si que em toca els pebrots.

Per altre banda la experiència ha estat molt positiva. La meva estada aquí m’ha fet pensar que a la meva cooperativa n’he aprés molt més del que creia saber d’aquest món i aquí he tingut la oportunitat de prendran consciència. I que collons això et fa sentir be. Per altre banda estic molt content de com han anat les coses amb els meus companys de casa i dels currantes del torn del nit. Si al principi tenia certes reticències a com aniria tot plegat, ara corroboro que soc una mica donat a etiquetar la gent i fer judicis arbitraris sobre els desconeguts i que tot sovint m’equivoco. Lo bo del cas es que en aquest cas la meva errada ha estat per a bé. Molta gent de molts llocs i bon rollo en general. El difícilment socialitzable s’ho ha passat molt be. Hem fet moltes barbacoes i festes: hangover stayler. El fet d’haver-m’ho passat bé és el que em fa dir que ha valgut la pena tot plegat, no us penseu que tot han estat flors i violes també he tingut les meves ratllades.

Un altre cosa que ha sigut una putada per mi, es que m’he esquinçat el turmell. He estat de baixa una setmana i després he pogut continuar treballant els últims dies, però encara el tinc una mica inflat i em fa punxades de tant en tant. Espero que amb aquest mes i mig que hem queda de vacances a NZ pugui acabar de curar-lo i estigui a full power per poder anar cap a Tai amb l’Helena que en tinc moltíssimes ganes.

Ara la meva tartana tornarà a fer retronar els motor per anar de nou a recórrer les terres nova zelandeses.  Aquesta vegada recullo per unes setmanes L’Amalia la catalana que ha treballat amb mi al celler. Tenim la intenció d’anar baixant per la costa est i continuar fent la volta a la illa sud. Però això ja seran una historia pel següent post.

Un petó molt fort per tots                                                                                                                    

a tota cresta

 Després d’aquesta setmaneta de feina, he tingut uns dies lliures que he aprofitat per disfrutar una miqueta i m’han vingut de putíssima mare. He carregat piles i ara ho veig tot d’un altre color. Així que després de fer una barbacoa a casa que es va allargar fins les 4 del matí, amb unes 15 persones de la bodega, vaig agafar la meva ressaca i la meva furgo per anar capa els Nelson Lakes Parc. Una altre parc natural prop de casa. Aquest també amb vegetació exuberant, sense platges però amb muntanyes.

No tenia gaires dies per estar per allà, així que vaig caminar durant un llarg dia per arribar a un altre refugi de self paiment fees. A poques hores d’una muntanya amb una esmolada cresta SE que em va cridar l’atenció durant tot el dia. Així que vaig decidir que a l’endemà pujaria al cim del Mt. Travers de gairebé  2400m. I Així o vaig fer una grimpada per una estètica cresta de uns 300m de desnivell. Com que estava sol i sense cap corda ni res vaig pujar una mica acollonit per aquella roca descomposta que de tant en tant hem posava uns ressalts una mica mes difícils de progressar. La cosa no era difícil, però la veritat es que una mica massa exposada. La veritable odissea va ser baixar dallí. Vaig baixar per la cara est de la muntanya ja que així arribaria mes a prop del refugi on volia anar a dormir aquella nit. I la cosa es va anar complicant cada vegada més fins que finalment vaig haver de tirar la motxilla des de uns 100m avall per poder continuar destrepant per dins d’una fissura de uns 10m que vaig baixant en oposició “in the witch” i així poc a poc i amb el cul apretat vaig arribar al peu de la cara est. On vaig tornar a retrobar-me amb la meva motxilla, que havia sofert un gran cop i havia trencat tots les tanques de plàstic. Això em va mostrar com hagués acabat tot  si arribo a caure, ja que tot el menjar i algunes coses que portava a la motxilla van quedar totalment esclafades per dins muntant un von merder. Una begada més jo tot sol m’encigalo per la muntanya i sembla que no aprenc del errors, però la veritat es que es una passada quan tot acaba be. L’endemà al mati vaig torna a desfer el camí per dins del bosc que em portaria de nou a la meva furgo. Dos dies abans ja havia vist uns petit bolets que creixen en aquestes illes i al Pirineu també.  Els mundialment coneguts cilocibe cubensis o Monguis pels amics. Així que durant el camí de tornada vaig menjar-me’n uns quants, per passar a apreciar la màgia del rajos de sol que es colen entre la frondosa vegetació dels Nelson Lakes. Un peti premi que la natura m’ofereix.

Aquella nit els de la Bodega varen organitzar  en un restaurant la preharvest party amb Pizza i vi gratis pel personal del celler (poc vi per 40 persones, si estem parlant d’una bodega que fa 20 milions de litres a l’any) per tal de fer una mica de grup i que ens anessin coneixent tots ja que encara no havíem treballat junts tota la crew. Va estar be tot i que al final vam acabar pagant-nos birres de la nostra butxaca. Després d’això tenia un dia de festa que em vaig passar a casa descansant una mica de tot plegat, moltes experiències en només tres dies.

Un dia de treball a la bodega, aquell dia tenia una feina poc usual a les nostres terres: xaptalització, o pels profans de la enologia posar sucre per tal de fer mes alcohol del no res. En total vaig addicionar prop tres tones de sucre a un most, algo així com uns quatre grams per litre, uns dos graus de graduació alcohòlica, em sembla. Quasi res. Aquí el raïm es molt àcid però poc dolç i més en un any com aquest, en  que el raïm no està madur.

Després d’això  ha vingut aquí també la setmana santa i ens han donat més dies de festa i junt amb els companys de la casa. Vam aprofitar per fer un dia tranquil a la platja que tenim mes a prop de Blenheim  i l’endemà  marxat a uns dos-cents cinquanta kilòmetres de casa cap a Motueka, allí hi feien una full moon party, o rave com en diríem nosaltres.  En poques paraules: “Fiestón”. Mho he passat d’allò mes be, 24h de musica jungle i dubstep ininterrompuda i bon ambient. Furgos, fogueres i chumba-chumba just el que em calia. Fins i tot he pogut comprar algo de herba, que ja feia dies que em portava de cap aquest tema.

 Recuperant les bones sensacions que havia perdut al ofegar-me en un got d’aigua pensant amb la llarga verema que hem venia a sobre, però al cap i la fi es la manera de pagar aquest viatge.

El dia del meu aniversari, és a dir avui, començo a treballar ara ja si de forma continuada en el torn de nit. Ja us explicaré com són aquí les nits en un celler. Un peto mol fort per tots els qui em llegiu.

una mica fred això de l'acer inoxidable

Aquesta ha estat la meva primera setmana de feina a la bodega. La veritat no ha estat una de les millors setmanes de la meva vida. Aquí ha fet un estiu molt fred, i el raïm ni ha madurat, ni madurarà.  El celler es d’allò més gran i està ple d’acer inoxidable, maquinaria nova i en quantitat.
Aquí es gasten la pasta tant en infraestructura com en personal. Ha sigut una setmana dallo mes agobïant, Em estat un dia fent training i xerrades de seguretat, un passeig per les vinyes,  tenen una pila d'hectàrees amb files de ceps que no sacaven mai. També hem estat fent un tast dels seus vins. Com que no hi havia feina a la bodega i ens han tingut per aquí rentant inoxidable amb un raspall i fent neteja general per tal de poder arrancar en dues setmanes a tota maquina, espero. Hem fet alguna cosa de feina al celler però no massa cosa. El millor de tot es conèixer el personal que curra aquí em sembla que serem unes 40 persones treballant als dos torns. La gent de la bodega s’ha de dir que es molt agradable i del bon rotllo. Gent de tot arreu i que com jo estem aquí a la expectativa de com anirà tot i amb ganes de començar ja i fer una mica de diners que aquí tot es molt car.

L’altre novetat es la casa que m’han proporcionat la gent del celler. Es una caseta de fusta la veritat es que bastant maca amb jardi, tot i que una mica petita per sis persones. Això sembla un acudit sabeu d’aquells que diuen: que fa un francès, un alemany, un portuguès, un australià, un brasiler i un català en una bodega. La convivència de moment va be, ens riem i fem cosetes junts però no hi ha res com els amics de tota la vida. Aquí igual que a la feina, estic a la expectativa de com anirà tot. Encara es massa d’hora i quan comencem a treballar dotze hores a veure com ens ho fem.

Jo he de dir que estic una mica enyorat i no se com anirà tot. Estic una mica cagat amb tot plegat. Però segur que anirà be. ja ho veureu

primeres sensacions

  Ja fa dues setmanes que vaig arribar a NZ després de passar uns quatre dies a christchurch comprant la furgo i fent tots el papeleos per canviar el nom. El més llarg, però, va ser acabar de pagar-la degut a certs problemes amb els límits de crèdit dels meus plàstics.

Vaig passar aquests anguniosos dies a la ciutat encara mig destruïda per l’efecte d’un sisme de 7 i pico a l’escala de Richter, que la va sacsejar ara fa una mica mes d’un any. Actualment tot el centre de la ciutat es la zona zero, està tancat a la pas de cotxes i persones i esta ple de grues i excavadores acabant d’ enderrocar tots els edificis que tinguin més de 5 o 6 plantes.

Un cop tenia la furgo completament en el meu poder vaig adonar-me que al putos kiwis no eles entenc quan em parlen, fills de la gran puta voleu fer el favor de vocalitzar millor. La veritat es que son ben educats i no els i importa repetir les coses quaranta vegades fins que finalment els entens, però que cony, no podrien fer-ho millor a la primera. Quan parlo amb un alemany, amb un canadenc, amb un yanky... me’n adono que realment si q entenc l’anglès es a ells a qui no entenc. Espero que això vagi millorant amb els dies.

Ara ja en ruta, jo i la meva furgo amb volant a l’esquerra. I la meva pregunta es si no canvien l’ordre dels pedals perquè collons posen els comandaments dels intermitents on els neteja parabrises i al inrevés. El primer dia de carretera vaig crear unes situacions delicades i perilloses conduint en contra direcció per carretera oberta i no ser-ne conscient fins que et trobes a un de cara i et preguntes si has fet be de pillar-te  un carro. Per sort meva, després de més de 900km ja em surt  gairebé naturalment això d’anar per l’esquerra.

El meu primer destí era Kaikoura: una petita península a la costa est del país on unes muntanyes de 2600m van a morir al mar creant així un efecte bastant maco. Aquí m’hi vaig quedar un parell de dies observant una colònia de foques que hi viu tot l’any i fent una rutilla caminant per les verdes muntanyes que creen bones panoràmiques.             

Després d’aquest dies a Kaikoura vaig parar a dormir al motor camp de Seedon, el poblatxo que te l’honor d’acollir la bodega on demà començaré a currar durant unes 8 setmanes, El poble em recorda aquelles road movies americanes on per accident, els protagonistes arriben a un poble en mig del desert on els seus habitants amb gorra de trucker i winchestrer a la mà els hi fan passar una autèntic infern als protagonistes. La parada a Seedon no va ser casual, l’endemà al matí vaig anar fer una visita a la bodega i així conèixer els meus caps i en persona acabar de parlar algunes cosetes que no tenia clares.

Un cop ja tenia resolts el dubtes sobre on dormiria durant la meva estada a la bodega i sobre com aconseguir un tax number, enfilo carretera amunt amb la meva chatarra cap el Abel Tasman National Park, Un lloc que m’ha agradat molt, segurament l que mes m’ha agradat de tot el que he vist en aquesta illa. Allí vaig aparcar la furgo i vaig estar-me 4 fent una ruta circular per dins del parc. Per que us en feu una idea això es com el cap de creus, però amb una selva molt espessa i marea.

De fet vaig anar de pujada per un camí que va per la costa i vas trobant platges increïbles, i on hi ha camps per acampar, en teoria s’ha de pagar 12 buks per nit, però la cossa és self fees paiment i jo una mica punkarra, es a dir q no en vaig pagar ni una, el mes curiós es que hauria d’haver fet les reserves abans d’entrar al parc però com que no ho havia fet vaig decidir tirar pel dret i sudar de tot.

El camí de tornada el vaig fer per l’inland track un camí molt mes guapo i sense gent que travessava una espessa vegetació en mig d’un caos d’arbres enderrocats per un període de fortes pluges que hi va haver al nadal. La experiència increïble, aquí en comptes de camps d’acampada hi ha el que ells anomenen Huts, i nosaltres refuguis lliures però amb classe, aquí tb pretenien que es reserves i que es fes self fees payment.  I jo els hi vaig dir Tururú.

Després de caminar una mica i  dormir amb la tenda que havia portat de Bcn torno a posarem al volant de la chatara per anar aquest cop cap el Malborought Sounds, Uns laberint de canals marítims excavats per antics glaciars.

Aquest lloc, que tan m’havia recomanat el Jaume, la veritat es que es molt maco. Una vegada més el temps no m’acompanyava gaire i no podia disfrutar a lo grande de les seves platges i self peyment camps. Però això si, he fet una pila de kilòmetres per questes carreteres recargolades que et van portant a traves dels canals que s’amaguen darrera les muntanyes. I ja amb això s’acaba la meva primera etapa vocacional a la illa sud dels Kiwis.

.

Ara ja estic a la cas que comparteixo per dema començar a plegar el llom i guanyar-me uns dòlars que aquest país està caríssim.

un de nou

Aquest blog feia dies que ningú li feia cas i la veritat es que és una llàstima, sobretot per mi. Perquè crec que de tant en tant vomitar sobre les tecles el que et passa pel cap es un exercici molt bo (tipus divà de psicòleg do it you self) amb la excusa de que he tornat a fotre el camp, aquí va el nou post.

En primer lloc, m’agradaria explicar com ha ant tot plegat. Si fa un any quan marxava cap el Nepal estava una mica dessepcionat amb la meva manera d’afrontar la vida en societat, ara es una mica diferent. No es que hagi deixat de pensar que la societat en que vivim esta podrida, però crec que potser si que hi ha un espai per mi. Aquest espai no el regalen, però si intentes no capficar-te en el que no t’agrada i t’agafes ben fort al que de veritat t’omple la cosa es mes senzilla i gratificant. Fixar-se en el detalls, en anar disfrutant de cada pas, ja el facis a dins de casa o a l’altre punta del mon. El que vinc a dir, és que anar a sopar el divendres amb els amic, el menjar una paella a casa els pares el diumenge o prendre’s un suc de taronja acabat d’exprimir al mati amb la millor companyia que conec o simplement aturar-se de tant en tant per trucar als qui t’estimes i no ho fas normalment son motius suficients per ser feliç i que collons això es el que jo vull: ser feliç.

No es que ara nomes em dediqui a paladejar els plaers de la vida, però si que intento ser-ne conscient. I amb aquesta introducció anirem directament al gra, que es el que suposo que us interessa, com van les coses per aquí.

Després de la mes que agònica experiència de recórrer infinitat de km amb avions ja estic a NZ, ara ja entenc el significat de companyia low cost a gran escala. Gracies a la hospitalitat del Bernat Arias, el amic d’una amiga, la escala a Paris va ser una mica mes suportable. El fet es que ara ja estic a la illa sud. L’últim del avions arribava a les 12 de la nit a Cristchurch així que vaig agafar una furgo que fa de llançadora des de l’aeroport cap a la ciutat i des de allí vaig arribar a un hostel que estava full. Amb tot això ja eren les dues de la matinada i em vaig quedar a dormir en un sofà de la zona comú. L’endemà al matí quan van obrir la recepció vaig fer veure que acabava d’arribar aquell mati per tal de no haver de pagar res.

Durant tot matí la meva principal ocupació va ser anar a buscar una furgo per comprar-me i tinc el plaer de presentar ‘us la meva nova adquisició, una chatarra en tota regla. Per uns 1300 euros m’he pillat una Toyota mini ace, algo així com una vanete. El tiu que me la ha venut es bon pavo ja que de moment només li he pagat la mitat. De cara a dilluns hauria de pagar-li la resta, a més d’arribar al tracte que d’aquí  a quatre mesos me la recompra per la mitat del preu acordat. La furgo ve equipada amb un llit i cotxarros per cuinar així que ja es pot dir que tinc una casa amb rodes.

I fins aquí la meva primera connexió. Un peto molt fort per tots aquells que em llegiu i pels que no també

al infern en avio

ara mateix estic a la ciutat de Nepalghanj o algo aixi. Aquest mati he agafat un avio molt cutre, bimotor amb helices, que ma deixat a dues hores infernals de bus d'aqui. Ara mateix aqui fa molta calor i molta humitat aixi que segurament vaig cap a un parc natural que esta aqui al costatat i intentare buscar algun tipus de safari fotografic economic, ja que aquest parc natural te tigres de Bengala, rinoceronts , elefants i molta molta marihuana (wild life) pero no es  bona temporada per vindre aqui, pero no es veuen tigres tots el dies, aixi que aprofito la benentesa.

El Dollpo increible, un lloc perdut amb uns paisatges increibles i tot de Tibetans, que viuen en aquestes valls. He estat 4 dies sense passar per cap poble, nomes campaments de gent  que es dedica a buscar la Hayarsacumba, un cuc que troben sota terra per despres vendrels a la china ( Himalayan Viagra) aquest negaci mou molts milions de  rupies, i les muntanyes son plenes de gent buscant aquest cuc. Una vegada el cuc es mort, a sobre i neix un bolet molt petitet, i aquest marca la ubicacio del cuc. ja us ho esxplicare millor.

 Despres de pasar dos colls de mes de 5 mil metres arrives a un poble encantador amb parabolica de les grans ( paella per 200) i al enchufar el movil; veus que avui es el dia que es casen l'Ari i al Lluis , increible poder fer aquesta trucada i donar-los la enorabona ( aquesta vegada si que vaig plorar, Gema), satelit conection, no te preu, o si.

Laltre cosa curiosa es el funcionament d'aquest  aeroports de muntanya on no esta gaire clar quan i com volen els avions , tot depen de les condicions meteorologiques. total que al final he pagat 65 Eurus i el meu mobil pel billet d'avio i aqui estic. Molts petons a totes i ja us dire algo mes en pocs dies

les terres del lleopard de les neus

Ara despres de veure la finalisima de la champinyons amb un merengue a Pokara hem vaig pujar a un autobus que em va portar fins alla on s'acaven les carreteres i comencen les muntanyes. Desde alli he estat 9 dies creuant muntanyes i valls tot creuant la Dorphathan Hunting Reserve, un lloc increible amb grans altiplans de herva verda i gent que es dedica a la trasumancia, com avans s'havia fet al noste Pirineu.
La cosa hem senta de puta mare he conegut al altre guiri que tambe esta per aqui un israelita que estava afincat en un minipoble amb un cavall i estava flipant per aqui com jo, mola molt trovar mentalitat ocidental quan fa dies que nomes fas comunicacio no verval i chapureig de nepali. Tambe he compartit cami amb caravanes de burros que portejen menjar i llenya (i en algun cas la meva motxilla tambe) i pastors de cabres i bufals.
ja una mica mes amunt he fet un bibac a 4500m i en una petita baumeta i m'ha nevat tota la nit ( i no vaig plorar Gema) ja saveu la maco que es llevarse i veureu tot enfarinat.
En aquestes valls i ha uns campaments enormes amb mes de 100 perssones que es dedican a recollir uns cucs morts que estan sota uns bolets amb els que es fa un viagra natural que val una pasta.
Ara estic a Dunai i vaig cap a l'alt Dolpo una zona poblada per petites comunitats de Refugiats Tibetans i un llac dels mes alts del mon Pokhsumdo Lake, pel cami he de creuar dos colls de mes de 5000m i passar per davant duna cascada de mes de 1000m de desnivell, ja us ho explicare.
En un mes mes torno a estar per aqui. Petons a tots i totes