Amb aquest primer post afronto el típic repte del full en blanc i postures de l'estil: com començar? que dir? i com dir-ho? com fer-t'ho venir bé perquè el discurs tingui certa coherència i la gent es pugui fer una idea del que tens ganes d'explicar. Si seràs capaç o no? de fer-ho tant be com a un li agradaria. Es com aquell pèsol que hi ha sota la pila de matalassos de la pobre princesa, tot i que tinc ganes d'escriure, no aconsegueixo estar gaire còmode abocant el tinter sobre el teclat. Deu ser la falta de pràctica.
De vegades, potser massa, em pregunto quin és el meu lloc en aquesta societat insaciable carent de valors. Una societat que no em considero meva i que cada cop tinc més clar cap a on va, i no se si jo tinc ganes d'anar-hi amb ella. Per l'altre banda, un fort sentiment d'arrelament amb les persones que t'estimes i t'estimen i el lloc on vas créixer, et fa creure que Barcelona, la ciutat podrida, és casa teva. Això fa que et preguntis si no hauràs estat tancant tot un ventall de situacions en altres contextos, que en algun cas segur que que et farien ser més coherent amb tu mateix i totes aquestes coses que portes a dins. Però això només seria especular.
Ara mateix aquests dilemes existencials que fa dies que em ronden pel cap, Però que no se ben bé com canalitzar, queden rellevats a un segon pla. Com aquell ase a qui li pengen una pastanaga al davant i només veu el Nepal.
Allí veig la oportunitat de sentir-me amo de les meves decisions. Que aquestes afectin al meu dia a dia, ser el protagonista de la meva vida, i així trencar amb la rutina imposada ("no disfrutamos en el paro ni trabajando") i fins i tot arribar a pensar que no estàs seguint al ramat. Practicar la teva autonomia. Potser aquesta és la resposta a tot plegat.
Quan penso en quins son els motius que em portant a marxar de casa un temps, veig que l'únic que busco és treurem de sobre la desagradable sensació de que no tens el control de la teva vida i pensar que no són les circumstàncies les que et van duent per aquest món. No fer masses plans (el futur es massa incert) i intentar gaudir de cada pas.
Aquest estat d'autonomia personal no cal cercar-lo fora de casa, però tots els indicis semblen indicar que així es més fàcil: la vida a la muntanya, la solitud, una societat més primitiva i la novetat, afavoreixen a que aquest tipus de comportaments prenguin el timó de la teva existència, ni que sigui de forma temporal. Una bona manera d'injectar placebo, i poder disfrutar sense complexes.
En aquest blog m'agradaria ensenyar-vos el reflex del que em va passant per aquelles terres, i mostrar-vos el meu esperpèntic mirall. Els sentiments que em desperten les persones que m'envolten, em fan fer aquest tipus de coses. Especialment dedicat a totes i tots vosaltres.
