Tocant de peus a terra

Ara ja fa deu dies que estic en aquest pais i comenco a ferme una idea del que tinc al davant i que es el que he de fer per aqui. En unprimer moment aterro a kathmandu, Una ciutat de bojos, un munt d'olors i persones que es desplacan per un laberint de mes de 30 km de radi amb tot tipus de mitjans de transport, fent servir el claxon constantment com a unic mitja per a evitar accidents. La visita a estat curta pero intensa 4 dies en un hotelillo pel centre. Una mica m'he sentit com els guiris que venen a bcn i visitan la sagrada famili en processo i passejan per la rambla amb la seva camara de fotos.  Pero m'ha agradat bastant, he vist temples i mes temples i he flipat i he fet les tipicas activitats que un turista ha de fer a katmandu. Segur que hi haure de tornar l'ultim dia.

De Kathmandu a Pokoara amb un autobus d'aquests asiatics amb no gaire gent. per sort meva i 6 o 7 hores de cami. una vegada superat aixo em trobo que arrivo al centro vacacional del treking mundial amb un showbusines muntat al seu voltant pero del bon rollete. I tota una plaga de tranceros vinguts de la India a un teknival que va haver-hi aqui un dia avans de que jo arrives, aixi que esta tot plagat de nomades raveros de tot el mon: russia, anglesos holandesos, indis i Xinos i com no algun catala, la flor i nata del barri on estic instalat a les afores del poble artificial creat al voltant del llac.

Necessitava uns dies de relax fumant bon xaras en un lloc tranquil per beure que havia de fer i veig que l'himalaya nepali  esta molt mercantilitzat, es el negoci nacional,  i no es el que jo m'esperava, pero tambe madono que el reste del pais te mogollon de  possibilitats. Aixi que dema facturo cap a bcn tot el maetrial de muntanya i continu-ho amb una motxilla mes lleugera.  Aixi que em sembla que em faig el treking dels Anapurnas per veure tot aixo i despres continuo per la zona que toca a la India. ja veurem.

A vere si dema o aixi penjo fotos per avui ja en tinc prou de ordenata.

Diògenes i el meu amor per lo material

Quan decideixo escriure sobre Diògenes, no ho vull fer sobre aquestes pobres persones que surten en aquest programes de successos de la mitja tarda, que es dediquen a recollir totes les merdes que es van trobant. Tot i que podrien establir-se certs paral·lelismes entre l’actitud que un adopta recollint andròmines variades i acumulant-les per casa sense més propòsit que el “per si de cas algun dia em pogués fer servei”. Hem arribat a uns extrems que les nostres pertinències ocupen tant d’espai: dues habitacions plenes d’eines, materials ,cordes i cordills i tot tipus de material per anar a la muntanya, a més de llibreries plenes de títols que ja han sigut ingerits, armaris a la cuina plens de tot tipus de olles, cassoles  i gadgets de moderno. D’aquesta manera em vaig sentint acorralat a un espai marginal, dins del meu cau.

M’agradaria parlar-vos d'un filòsof clàssic, un Cínic, Diògenes de Sinopé. Aquest home creia que els homes savis ( i els no savis també, però no tant) serien més lliures si podien desprendre’s de tot lo material i així centrar-se en lo cogniscient. Tot i que no va ser gaire prolífic, ens va deixar alguna cosa millor, el seu exemple. Quan em plantejo que posar a la motxilla, intento seguir l’exemple de Diògenes. Això seria un gran handicap per a mi, i la meva esquena en concret. però el problema es que em passa exactament el contrari em surt la patologia del síndrome que porta el seu nom i m’aferro a les meves millors mudes i estris que porto tants anys recopilant, per tal de poder cobrir cada possible eventualitat que em pugi sorgir pel camí. Així que amb 60+10l de capacitat de la meva motxilla miro d’entafonar-ho tot, tot i tot.

Ara ja amb la motxilla plena i la nevera buida, només em queda esperar al gran dia de demà. Desprès de passar per la ciutat de la justícia, com que dos i dos fan cinc, que me’n vaig al Prat a passar més d’un dia vagant pels aeroports de mig món armat amb un parell de llibres per passar la estona, fins arribar al destí esperat.

ARREVEURE