al infern en avio

ara mateix estic a la ciutat de Nepalghanj o algo aixi. Aquest mati he agafat un avio molt cutre, bimotor amb helices, que ma deixat a dues hores infernals de bus d'aqui. Ara mateix aqui fa molta calor i molta humitat aixi que segurament vaig cap a un parc natural que esta aqui al costatat i intentare buscar algun tipus de safari fotografic economic, ja que aquest parc natural te tigres de Bengala, rinoceronts , elefants i molta molta marihuana (wild life) pero no es  bona temporada per vindre aqui, pero no es veuen tigres tots el dies, aixi que aprofito la benentesa.

El Dollpo increible, un lloc perdut amb uns paisatges increibles i tot de Tibetans, que viuen en aquestes valls. He estat 4 dies sense passar per cap poble, nomes campaments de gent  que es dedica a buscar la Hayarsacumba, un cuc que troben sota terra per despres vendrels a la china ( Himalayan Viagra) aquest negaci mou molts milions de  rupies, i les muntanyes son plenes de gent buscant aquest cuc. Una vegada el cuc es mort, a sobre i neix un bolet molt petitet, i aquest marca la ubicacio del cuc. ja us ho esxplicare millor.

 Despres de pasar dos colls de mes de 5 mil metres arrives a un poble encantador amb parabolica de les grans ( paella per 200) i al enchufar el movil; veus que avui es el dia que es casen l'Ari i al Lluis , increible poder fer aquesta trucada i donar-los la enorabona ( aquesta vegada si que vaig plorar, Gema), satelit conection, no te preu, o si.

Laltre cosa curiosa es el funcionament d'aquest  aeroports de muntanya on no esta gaire clar quan i com volen els avions , tot depen de les condicions meteorologiques. total que al final he pagat 65 Eurus i el meu mobil pel billet d'avio i aqui estic. Molts petons a totes i ja us dire algo mes en pocs dies

les terres del lleopard de les neus

Ara despres de veure la finalisima de la champinyons amb un merengue a Pokara hem vaig pujar a un autobus que em va portar fins alla on s'acaven les carreteres i comencen les muntanyes. Desde alli he estat 9 dies creuant muntanyes i valls tot creuant la Dorphathan Hunting Reserve, un lloc increible amb grans altiplans de herva verda i gent que es dedica a la trasumancia, com avans s'havia fet al noste Pirineu.
La cosa hem senta de puta mare he conegut al altre guiri que tambe esta per aqui un israelita que estava afincat en un minipoble amb un cavall i estava flipant per aqui com jo, mola molt trovar mentalitat ocidental quan fa dies que nomes fas comunicacio no verval i chapureig de nepali. Tambe he compartit cami amb caravanes de burros que portejen menjar i llenya (i en algun cas la meva motxilla tambe) i pastors de cabres i bufals.
ja una mica mes amunt he fet un bibac a 4500m i en una petita baumeta i m'ha nevat tota la nit ( i no vaig plorar Gema) ja saveu la maco que es llevarse i veureu tot enfarinat.
En aquestes valls i ha uns campaments enormes amb mes de 100 perssones que es dedican a recollir uns cucs morts que estan sota uns bolets amb els que es fa un viagra natural que val una pasta.
Ara estic a Dunai i vaig cap a l'alt Dolpo una zona poblada per petites comunitats de Refugiats Tibetans i un llac dels mes alts del mon Pokhsumdo Lake, pel cami he de creuar dos colls de mes de 5000m i passar per davant duna cascada de mes de 1000m de desnivell, ja us ho explicare.
En un mes mes torno a estar per aqui. Petons a tots i totes

Despres de caminar entre els gegants

ara feia uns dies que no menchufava a  internet, si mes no, amb ganes descriure algo una mica bo. la veritat es que ara tampoc seria el moment pero bueno aqui va.
desde la ultima vegada que vaig escriure he estat durant 12 dies fent la volta als Anapurna, la veritat es que el lloc es increible en dotze dies el paisatge cambia  moltissim desde desert a  jungla espesa, de muntanya exuverant de verd, al nostre pirineu o algo encara mes auster i pedregos. pero maco de veritat. Creuant grans rius i surfejant entre el busines que tenen alli adalt muntat. el menjar es carissim . en serio i tornaria a anar pero corregant molt menjar i fent ho diferent pero alli vaig comencar a sentirme  full power i en armonia amb mi i les meves relacions amb la gent la cosa va comencar a fluir i com qui no sen adona comencas a conectar amb la gent que tenvolta ja siguin d'alli o d'alla.

ara mateix i desde fa una setmana mes o menys estic instalat a casa del Ramh i Maya dos nepalis que m'han acceptat a casa seva. aixi que ara estic a prop de Pokhara mitja hora a peu pel jungle way amb el Babu el gos, un grapat de cabres , dos bufalas i infinits insectes. a veure si un dia d\aquests baixo amb la camara i penjo unes fotos i us explico algo mes de la meva familia adoptiva nepali que la veritat es que son un encant em porten te i menjar i jo visc com un califa amb un bon canuto a la ma. tot i que tambe curro a la casa i a l'hort 100% bio. aquesta casa funciona amb aigua de pluja per rentar les coses i regar amb aigua de pluja i la potable es bombeja atraves de la jungla 280 m de desnivell.

He tobat la biografia de la Frida Khalo en castella i la estic acabant de llegir. shanty live. I el projecte mes important de tots es una sortida cap al Dolpo. Una zona remota al costat dels Anapurnes on es triga 10 dies a peu per arrivar aveure que tal va la cosa avans de marxar us dire alguna altre cosa

Tocant de peus a terra

Ara ja fa deu dies que estic en aquest pais i comenco a ferme una idea del que tinc al davant i que es el que he de fer per aqui. En unprimer moment aterro a kathmandu, Una ciutat de bojos, un munt d'olors i persones que es desplacan per un laberint de mes de 30 km de radi amb tot tipus de mitjans de transport, fent servir el claxon constantment com a unic mitja per a evitar accidents. La visita a estat curta pero intensa 4 dies en un hotelillo pel centre. Una mica m'he sentit com els guiris que venen a bcn i visitan la sagrada famili en processo i passejan per la rambla amb la seva camara de fotos.  Pero m'ha agradat bastant, he vist temples i mes temples i he flipat i he fet les tipicas activitats que un turista ha de fer a katmandu. Segur que hi haure de tornar l'ultim dia.

De Kathmandu a Pokoara amb un autobus d'aquests asiatics amb no gaire gent. per sort meva i 6 o 7 hores de cami. una vegada superat aixo em trobo que arrivo al centro vacacional del treking mundial amb un showbusines muntat al seu voltant pero del bon rollete. I tota una plaga de tranceros vinguts de la India a un teknival que va haver-hi aqui un dia avans de que jo arrives, aixi que esta tot plagat de nomades raveros de tot el mon: russia, anglesos holandesos, indis i Xinos i com no algun catala, la flor i nata del barri on estic instalat a les afores del poble artificial creat al voltant del llac.

Necessitava uns dies de relax fumant bon xaras en un lloc tranquil per beure que havia de fer i veig que l'himalaya nepali  esta molt mercantilitzat, es el negoci nacional,  i no es el que jo m'esperava, pero tambe madono que el reste del pais te mogollon de  possibilitats. Aixi que dema facturo cap a bcn tot el maetrial de muntanya i continu-ho amb una motxilla mes lleugera.  Aixi que em sembla que em faig el treking dels Anapurnas per veure tot aixo i despres continuo per la zona que toca a la India. ja veurem.

A vere si dema o aixi penjo fotos per avui ja en tinc prou de ordenata.

Diògenes i el meu amor per lo material

Quan decideixo escriure sobre Diògenes, no ho vull fer sobre aquestes pobres persones que surten en aquest programes de successos de la mitja tarda, que es dediquen a recollir totes les merdes que es van trobant. Tot i que podrien establir-se certs paral·lelismes entre l’actitud que un adopta recollint andròmines variades i acumulant-les per casa sense més propòsit que el “per si de cas algun dia em pogués fer servei”. Hem arribat a uns extrems que les nostres pertinències ocupen tant d’espai: dues habitacions plenes d’eines, materials ,cordes i cordills i tot tipus de material per anar a la muntanya, a més de llibreries plenes de títols que ja han sigut ingerits, armaris a la cuina plens de tot tipus de olles, cassoles  i gadgets de moderno. D’aquesta manera em vaig sentint acorralat a un espai marginal, dins del meu cau.

M’agradaria parlar-vos d'un filòsof clàssic, un Cínic, Diògenes de Sinopé. Aquest home creia que els homes savis ( i els no savis també, però no tant) serien més lliures si podien desprendre’s de tot lo material i així centrar-se en lo cogniscient. Tot i que no va ser gaire prolífic, ens va deixar alguna cosa millor, el seu exemple. Quan em plantejo que posar a la motxilla, intento seguir l’exemple de Diògenes. Això seria un gran handicap per a mi, i la meva esquena en concret. però el problema es que em passa exactament el contrari em surt la patologia del síndrome que porta el seu nom i m’aferro a les meves millors mudes i estris que porto tants anys recopilant, per tal de poder cobrir cada possible eventualitat que em pugi sorgir pel camí. Així que amb 60+10l de capacitat de la meva motxilla miro d’entafonar-ho tot, tot i tot.

Ara ja amb la motxilla plena i la nevera buida, només em queda esperar al gran dia de demà. Desprès de passar per la ciutat de la justícia, com que dos i dos fan cinc, que me’n vaig al Prat a passar més d’un dia vagant pels aeroports de mig món armat amb un parell de llibres per passar la estona, fins arribar al destí esperat.

ARREVEURE

Una muntanya de bones intencions

Amb aquest primer post afronto el típic repte del full en blanc i postures de l'estil: com començar? que dir? i com dir-ho? com fer-t'ho venir bé perquè el discurs tingui certa coherència i la gent es pugui fer una idea del que tens ganes d'explicar. Si seràs capaç o no? de fer-ho tant be com a un li agradaria. Es com aquell pèsol que hi ha sota la pila de matalassos de la pobre princesa, tot i que tinc ganes d'escriure, no aconsegueixo estar gaire còmode abocant el tinter sobre el teclat. Deu ser la falta de pràctica.

 De vegades, potser massa, em pregunto quin és el meu lloc en aquesta societat insaciable carent de valors. Una societat que no em considero meva i que cada cop tinc més clar cap a on va, i no se si jo tinc ganes d'anar-hi amb ella. Per l'altre banda, un fort sentiment d'arrelament amb les persones que t'estimes i t'estimen i el lloc on vas créixer, et fa creure que Barcelona, la ciutat podrida, és casa teva. Això fa que et preguntis si no hauràs estat tancant tot un ventall de situacions en altres contextos, que en algun cas segur que que et farien ser més coherent amb tu mateix i totes aquestes coses que portes a dins. Però això només seria especular.

Ara mateix aquests dilemes existencials que fa dies que em ronden pel cap, Però que no se ben bé com canalitzar, queden rellevats a un segon pla. Com aquell ase a qui li pengen una pastanaga al davant i només veu el Nepal.

 Allí veig la oportunitat de sentir-me amo de les meves decisions. Que aquestes afectin al meu dia a dia, ser el protagonista de la meva vida, i així trencar amb la rutina imposada ("no disfrutamos en el paro ni trabajando") i fins i tot arribar a pensar que no estàs seguint al ramat. Practicar la teva autonomia. Potser aquesta és la resposta a tot plegat.

Quan penso en quins son els motius que em portant a marxar de casa un temps, veig que l'únic que busco és treurem de sobre la desagradable sensació de que no tens el control de la teva vida i pensar que no són les circumstàncies les que et van duent per aquest món. No fer masses plans (el futur es massa incert) i intentar gaudir de cada pas.

Aquest estat d'autonomia personal no cal cercar-lo fora de casa, però tots els indicis semblen indicar que així es més fàcil: la vida a la muntanya, la solitud, una societat més primitiva i la novetat, afavoreixen a que aquest tipus de comportaments prenguin el timó de la teva existència, ni que sigui de forma temporal. Una bona manera d'injectar placebo, i poder disfrutar sense complexes.

 En aquest blog m'agradaria ensenyar-vos el reflex del que em va passant per aquelles terres, i mostrar-vos el meu esperpèntic mirall. Els sentiments que em desperten les persones que m'envolten, em fan fer aquest tipus de coses. Especialment dedicat a totes i tots vosaltres.