Vaig passar aquests anguniosos dies a la ciutat encara mig destruïda per l’efecte d’un sisme de 7 i pico a l’escala de Richter, que la va sacsejar ara fa una mica mes d’un any. Actualment tot el centre de la ciutat es la zona zero, està tancat a la pas de cotxes i persones i esta ple de grues i excavadores acabant d’ enderrocar tots els edificis que tinguin més de 5 o 6 plantes. Un cop tenia la furgo completament en el meu poder vaig adonar-me que al putos kiwis no eles entenc quan em parlen, fills de la gran puta voleu fer el favor de vocalitzar millor. La veritat es que son ben educats i no els i importa repetir les coses quaranta vegades fins que finalment els entens, però que cony, no podrien fer-ho millor a la primera. Quan parlo amb un alemany, amb un canadenc, amb un yanky... me’n adono que realment si q entenc l’anglès es a ells a qui no entenc. Espero que això vagi millorant amb els dies.
Ara ja en ruta, jo i la meva furgo amb volant a l’esquerra. I la meva pregunta es si no canvien l’ordre dels pedals perquè collons posen els comandaments dels intermitents on els neteja parabrises i al inrevés. El primer dia de carretera vaig crear unes situacions delicades i perilloses conduint en contra direcció per carretera oberta i no ser-ne conscient fins que et trobes a un de cara i et preguntes si has fet be de pillar-te un carro. Per sort meva, després de més de 900km ja em surt gairebé naturalment això d’anar per l’esquerra.
El meu primer destí era Kaikoura: una petita península a la costa est del país on unes muntanyes de 2600m van a morir al mar creant així un efecte bastant maco. Aquí m’hi vaig quedar un parell de dies observant una colònia de foques que hi viu tot l’any i fent una rutilla caminant per les verdes muntanyes que creen bones panoràmiques. Després d’aquest dies a Kaikoura vaig parar a dormir al motor camp de Seedon, el poblatxo que te l’honor d’acollir la bodega on demà començaré a currar durant unes 8 setmanes, El poble em recorda aquelles road movies americanes on per accident, els protagonistes arriben a un poble en mig del desert on els seus habitants amb gorra de trucker i winchestrer a la mà els hi fan passar una autèntic infern als protagonistes. La parada a Seedon no va ser casual, l’endemà al matí vaig anar fer una visita a la bodega i així conèixer els meus caps i en persona acabar de parlar algunes cosetes que no tenia clares.
De fet vaig anar de pujada per un camí que va per la costa i vas trobant platges increïbles, i on hi ha camps per acampar, en teoria s’ha de pagar 12 buks per nit, però la cossa és self fees paiment i jo una mica punkarra, es a dir q no en vaig pagar ni una, el mes curiós es que hauria d’haver fet les reserves abans d’entrar al parc però com que no ho havia fet vaig decidir tirar pel dret i sudar de tot.
El camí de tornada el vaig fer per l’inland track un camí molt mes guapo i sense gent que travessava una espessa vegetació en mig d’un caos d’arbres enderrocats per un període de fortes pluges que hi va haver al nadal. La experiència increïble, aquí en comptes de camps d’acampada hi ha el que ells anomenen Huts, i nosaltres refuguis lliures però amb classe, aquí tb pretenien que es reserves i que es fes self fees payment. I jo els hi vaig dir Tururú. Després de caminar una mica i dormir amb la tenda que havia portat de Bcn torno a posarem al volant de la chatara per anar aquest cop cap el Malborought Sounds, Uns laberint de canals marítims excavats per antics glaciars.
Aquest lloc, que tan m’havia recomanat el Jaume, la veritat es que es molt maco. Una vegada més el temps no m’acompanyava gaire i no podia disfrutar a lo grande de les seves platges i self peyment camps. Però això si, he fet una pila de kilòmetres per questes carreteres recargolades que et van portant a traves dels canals que s’amaguen darrera les muntanyes. I ja amb això s’acaba la meva primera etapa vocacional a la illa sud dels Kiwis..
Ara ja estic a la cas que comparteixo per dema començar a plegar el llom i guanyar-me uns dòlars que aquest país està caríssim.
