Després d’aquesta setmaneta de feina, he tingut uns dies lliures que he aprofitat per disfrutar una miqueta i m’han vingut de putíssima mare. He carregat piles i ara ho veig tot d’un altre color. Així que després de fer una barbacoa a casa que es va allargar fins les 4 del matí, amb unes 15 persones de la bodega, vaig agafar la meva ressaca i la meva furgo per anar capa els Nelson Lakes Parc. Una altre parc natural prop de casa. Aquest també amb vegetació exuberant, sense platges però amb muntanyes.
No tenia gaires dies per estar per allà, així que vaig caminar durant un llarg dia per arribar a un altre refugi de self paiment fees. A poques hores d’una muntanya amb una esmolada cresta SE que em va cridar l’atenció durant tot el dia. Així que vaig decidir que a l’endemà pujaria al cim del Mt. Travers de gairebé 2400m. I Així o vaig fer una grimpada per una estètica cresta de uns 300m de desnivell. Com que estava sol i sense cap corda ni res vaig pujar una mica acollonit per aquella roca descomposta que de tant en tant hem posava uns ressalts una mica mes difícils de progressar. La cosa no era difícil, però la veritat es que una mica massa exposada. La veritable odissea va ser baixar dallí. Vaig baixar per la cara est de la muntanya ja que així arribaria mes a prop del refugi on volia anar a dormir aquella nit. I la cosa es va anar complicant cada vegada més fins que finalment vaig haver de tirar la motxilla des de uns 100m avall per poder continuar destrepant per dins d’una fissura de uns 10m que vaig baixant en oposició “in the witch” i així poc a poc i amb el cul apretat vaig arribar al peu de la cara est. On vaig tornar a retrobar-me amb la meva motxilla, que havia sofert un gran cop i havia trencat tots les tanques de plàstic. Això em va mostrar com hagués acabat tot si arribo a caure, ja que tot el menjar i algunes coses que portava a la motxilla van quedar totalment esclafades per dins muntant un von merder. Una begada més jo tot sol m’encigalo per la muntanya i sembla que no aprenc del errors, però la veritat es que es una passada quan tot acaba be. L’endemà al mati vaig torna a desfer el camí per dins del bosc que em portaria de nou a la meva furgo. Dos dies abans ja havia vist uns petit bolets que creixen en aquestes illes i al Pirineu també. Els mundialment coneguts cilocibe cubensis o Monguis pels amics. Així que durant el camí de tornada vaig menjar-me’n uns quants, per passar a apreciar la màgia del rajos de sol que es colen entre la frondosa vegetació dels Nelson Lakes. Un peti premi que la natura m’ofereix.
Aquella nit els de la Bodega varen organitzar en un restaurant la preharvest party amb Pizza i vi gratis pel personal del celler (poc vi per 40 persones, si estem parlant d’una bodega que fa 20 milions de litres a l’any) per tal de fer una mica de grup i que ens anessin coneixent tots ja que encara no havíem treballat junts tota la crew. Va estar be tot i que al final vam acabar pagant-nos birres de la nostra butxaca. Després d’això tenia un dia de festa que em vaig passar a casa descansant una mica de tot plegat, moltes experiències en només tres dies.
Un dia de treball a la bodega, aquell dia tenia una feina poc usual a les nostres terres: xaptalització, o pels profans de la enologia posar sucre per tal de fer mes alcohol del no res. En total vaig addicionar prop tres tones de sucre a un most, algo així com uns quatre grams per litre, uns dos graus de graduació alcohòlica, em sembla. Quasi res. Aquí el raïm es molt àcid però poc dolç i més en un any com aquest, en que el raïm no està madur.
Després d’això ha vingut aquí també la setmana santa i ens han donat més dies de festa i junt amb els companys de la casa. Vam aprofitar per fer un dia tranquil a la platja que tenim mes a prop de Blenheim i l’endemà marxat a uns dos-cents cinquanta kilòmetres de casa cap a Motueka, allí hi feien una full moon party, o rave com en diríem nosaltres. En poques paraules: “Fiestón”. Mho he passat d’allò mes be, 24h de musica jungle i dubstep ininterrompuda i bon ambient. Furgos, fogueres i chumba-chumba just el que em calia. Fins i tot he pogut comprar algo de herba, que ja feia dies que em portava de cap aquest tema.
Recuperant les bones sensacions que havia perdut al ofegar-me en un got d’aigua pensant amb la llarga verema que hem venia a sobre, però al cap i la fi es la manera de pagar aquest viatge.
El dia del meu aniversari, és a dir avui, començo a treballar ara ja si de forma continuada en el torn de nit. Ja us explicaré com són aquí les nits en un celler. Un peto mol fort per tots els qui em llegiu.
