Quan decideixo escriure sobre Diògenes, no ho vull fer sobre aquestes pobres persones que surten en aquest programes de successos de la mitja tarda, que es dediquen a recollir totes les merdes que es van trobant. Tot i que podrien establir-se certs paral·lelismes entre l’actitud que un adopta recollint andròmines variades i acumulant-les per casa sense més propòsit que el “per si de cas algun dia em pogués fer servei”. Hem arribat a uns extrems que les nostres pertinències ocupen tant d’espai: dues habitacions plenes d’eines, materials ,cordes i cordills i tot tipus de material per anar a la muntanya, a més de llibreries plenes de títols que ja han sigut ingerits, armaris a la cuina plens de tot tipus de olles, cassoles i gadgets de moderno. D’aquesta manera em vaig sentint acorralat a un espai marginal, dins del meu cau.
M’agradaria parlar-vos d'un filòsof clàssic, un Cínic, Diògenes de Sinopé. Aquest home creia que els homes savis ( i els no savis també, però no tant) serien més lliures si podien desprendre’s de tot lo material i així centrar-se en lo cogniscient. Tot i que no va ser gaire prolífic, ens va deixar alguna cosa millor, el seu exemple. Quan em plantejo que posar a la motxilla, intento seguir l’exemple de Diògenes. Això seria un gran handicap per a mi, i la meva esquena en concret. però el problema es que em passa exactament el contrari em surt la patologia del síndrome que porta el seu nom i m’aferro a les meves millors mudes i estris que porto tants anys recopilant, per tal de poder cobrir cada possible eventualitat que em pugi sorgir pel camí. Així que amb 60+10l de capacitat de la meva motxilla miro d’entafonar-ho tot, tot i tot.
Ara ja amb la motxilla plena i la nevera buida, només em queda esperar al gran dia de demà. Desprès de passar per la ciutat de la justícia, com que dos i dos fan cinc, que me’n vaig al Prat a passar més d’un dia vagant pels aeroports de mig món armat amb un parell de llibres per passar la estona, fins arribar al destí esperat.
ARREVEURE
Si noi, costa deixar enrere les coses que, importants o no, t'han acompanyat en la vida, alhora que deixar-les et fa sentir lliure de la responsabilitat que pesava sobre tu mentre les guardaves i miraves a casa molts cops sense poder ni tan sols utilitzar-les per falta de temps.
ResponEliminallibres de viatges, histories volàtils que s'intercanvien en hostals del món sencer, llibres que viatgen més que el viatger mateix. Bon viatge Kiku! Disfruta la vida a cada moment!
vagabunduuuuuuuuuuuuu!!!! no et preocupis, kuan tinguis l'esquena feta un cristu de tanta motxil.la, passes als carritus de dos rodes (si no fas el pas directe al carros del carrefur)!!
ResponEliminabon viatge per la vida!
Guapo! Si te'n vas oblidar, posa a la motxilla l'abraçada més gran que mai t'hagi fet la teva cosina. Si mai et fa falta, només pensa que la dus amb tu i et donarà forces per seguir fent camí per la vida.
ResponElimina